29 diciembre 2013

QUAN EREM DE POBLET



La nostra convicció és que el Senyor Jesucrist ens va lliurar la ciutat i tot el regne de València, i el va arrancar de les mans i del poder del pagans, gràcies a les pregàries especials de sant Vicent.




Imatge del segle XIII del martiri de sant Vicent





Jaume I, agraït a la intercessió del sant martiritzat a la València del segle IV, va fundar poc després de la conquesta la Casa Hospital de Sant Vicent, a la qual per al seu manteniment donaria en 1244 el castell i la vila de Quart, que fins llavors poblaven majoritàriament persones de religió musulmana, nascudes com els seus ascendents al lloc, en el qual, tants segles després molts hem nascut.



El regne que Jaume I va crear al segle XIII és la manifestació originària del País del qual hui som ciutadania. Al segle XXI podem plantejar, negar o obviar la nostra pertinença a una determinada classe social, o a esta o una altra nació, però en l'Edat Mitjana els vincles d'adscripció social eren pràcticament ineludibles, i la religió el més poderós d'ells. Per això el rei utilitzava per al seu interès la fe que des de l'emperador romà Teodosio era la de l'Estat, i per tant del poder establert.

Poblet (2013)


Encara que en la ciutat i en el regne es van instal · lar nombroses cases religioses, la de Sant Vicent era pel especial dret i pel patronatge del monarca, la joia de totes ellesL'Hospital incloïa infermeries, per a homes i dones, habitacions per al personal que l'atenia, un hostal per a pobres i segurament un orfenat. Tot això gràcies a les rendes concedides, i a la pròpia penitència del rei, penedit d'haver ordenat tallar la llengua a un bisbe

València (2013)

I per preservar les rendes que Quart procurava, que en 1284 es calculaven en 3.000 sous, el rei Pere va ordenar desviar l' antiquíssima via cap a ponent, perquè els viatgers no xafaren la fèrtil horta que l'envoltava.

Sant  Vicent de la Roqueta (2013)


Va ser el 12 desembre 1287 quan el rei Alfons el Franc va atorgar segons escriptura notarial, la Casa Hospital de Sant Vicent i els seus dominis al Monestir de Poblet. Va ser llavors quan el lloc que referia la quarta pedra miliar d'una via romana afegia "de Poblet", com a signe de la seua pertinença al monestir cistercenc.


El cap de cada família oferia jurament de fidelitat al abat. Però l'explotació del domini sobre Quart es gestionava des de la xicoteta comunitat de frares radicada a la Casa Hospital de Sant Vicent, especialment pel que ostentava el càrrec de majoral de Quartque depenia de l’autoritat de Poblet, però tenia funcions administratives i polítiques sense dubte molt importants.

Poblet (2013)

Un dels abats més significatius en la història de Poblet és Ponç de Copons, protagonista d'una de les etapes de major esplendor del monestir, i directament relacionat amb Quart, on té reconegut el nom d'un carrer. L'artífex i promotor de l'expulsió de la població musulmana i de la repoblació amb famílies cristianes en 1334, va visitar possiblement aquest lloc en 1317, ordenant severes reformes en la comunitat de Sant Vicent, que segurament per la seua distància del monestir vivia allunyada dels preceptes de l'ordre.

Quart de Poblet (2013)




A Ponç de Copons el va matar la pesta de 1348. Similar sort van córrer més de la meitat dels habitants de Poblet, i possiblement també, per l'escassa permanència dels llinatges esmentats a la Carta de Poblament, els repobladors cristians de Quart. L'epidèmia causada per la Yersinia Pestis va acabar amb la vida d'una part considerable de la població europea.


Durant més de sis segles Quart va ser propietat de PobletAixò significa que aquest lloc, mediatitzat per la seua proximitat a la ciutat de València, va afegir un factor que condicionaria la seua història: la presència i influència del monestir cistercenc. El domini de Poblet sobre Quart suposava ostentar els drets derivats de la cessió en emfiteusi dels béns immobles, així com administrar la justícia i el govern de la jurisdicció civil i criminal concedida. Durant segles el domini de Poblet sobre Quart i Aldaia va suposar per al monestir una important font de ingressos.

Poblet (2013)


Quart va patir en aquests segles les conseqüències derivades de la seua pertinença a Poblet, i fins i tot les generades per l'adscripció territorial del monestir, com per exemple en la Revolta Catalana de mitjans del XVII. Però hi ha també una història pròpia en la què els nostres veïns van ser agents actius contra el domini feudal, les relacions pròpies de l'Antic Règim, i en definitiva contra un estat injust de les coses. Van ser sense dubte part de l'evolució cap a un domini progressivament més testimonial, i unes formes de precapitalisme agrari.

Poblet (2013)


Les revolucions liberals de principis del segle XIX van provocar l'abandó del Monestir de Poblet el 1835, i la fi nominal del senyoriu amb la desamortització de Mendizabal de 1837
Part dels antics gravàmens van ser assumits pels nous ajuntaments constitucionals, i el domini útil de la terra es va convertir en propietat privada.

Nous temps i noves contradiccions que la Història ha d'atendre.











06 diciembre 2013

NI LOS MUERTOS SON IGUALES ANTE LA LEY.





De 1936 a 1943 Quart de Poblet fue, como su entorno, y gran parte del planeta, escenario de un alto grado de violencia política. Una violencia provocada y generada por personas que aunque no citemos, tenían nombre y apellidos. Lo sucedido en esos años sigue presente en la sociedad, y en consecuencia en la política. Pero también en el sentimiento de las personas que la sufrieron. 
Hay quien cree, en unas ocasiones por desconocimiento, y en otras por egoista interés, que las viejas heridas deben taparse. Ni en medicina ni en historia es la manera adecuada de curar heridas. 
Una parte de las víctimas de la violencia política de esos años fue honrada, reconocida, y en cierta manera compensada, aunque nada pueda compensar la perdida de una vida humana. El régimen vencedor de la Guerra de España promulgó y legisló muy abundantemente en favor de “sus” víctimas, social y económicamente, y buscó sus cuerpos excavando fosas y cementerios, para que sus familiares pudieron al menos conocer donde se encontraban, y en qué lugar podían fijar su recuerdo.



Por eso, con notoria publicidad e implicación institucional, del 23 de junio al 2 de julio de 1941, ante el fiscal instructor de la Causa General provincial, el médico forense, el inspector de sanidad local, el alcalde, el secretario del ayuntamiento, el comandante del puesto de la Guardia Civil, el juez municipal, el párroco y el jefe de Falange, se procedió a la exhumación acordada en la providencia de 30 de mayo de 1941, removiendo varias fosas del cementerio de Quart de Poblet. 
Desde el 23 de junio y hasta el 27, el 30 de ese mismo mes, y los dos primeros días de julio, se localizaron un total de 51 cuerpos, diez de los cuales eran mujeres. La gran mayoría de los restos presentaban evidencias de haber muerto por arma de fuego, y junto a algunos se recuperaron joyas y dinero. Ninguno de los cuerpos fue identificado ni reconocido por familiares, siendo lógico afirmar que ninguno era vecino de Quart. Casi tres años despues, el 28 de marzo de 1944, se continuaban instruyendo providencias para intentar identificar algunos de los restos.
Fueron las instituciones del Estado quienes efectuaron y sufragaron, en Quart y en toda España, la recuperación de los restos de las víctimas que se consideraron caídas por Dios y por España, y que fueron solemnemente depositadas en mausoleos. Se les dedicó merecidos honores, aunque mientras tanto se siguiera fusilando. 
Muchas víctimas, caídas por la República, o por simplemente no adherirse al golpe militar, no recibieron ni la consideración ni el honor de ser identificadas y sepultadas en cementerios. Fue en el siglo XXI cuando por lógica democrática se iniciaron los primeros trabajos para considerar a todas las víctimas por igual. No creo que nadie pueda oponerse a que todas las víctimas tengan reconocidos los mismos derechos. 

La Historia no es un arma contra nadie, de la misma manera que no lo es la medicina o la física. La Historia es una herramienta con función social, que hablando de muertos, puede intentar erradicar la más inhumana de nuestras constantes históricas: la violencia. 
Las declaraciones del portavoz adjunto del Partido Popular en el Congreso, Rafael Hernando, afimando el pasado 4 de noviembre de 2013 en un medio de comunicación que "algunos se han acordado de su padre cuando había subvenciones para encontrarlo", explica el verdadero problema, acertadamente referido por la viñeta de El Roto: la existencia de un poso ideológico no democrático en su partido, y en él mismo.

.


Mientras escribo esta pequeña referencia a nuestra historia se conoce la noticia de la muerte de Nelson Mandela. 
Es cierto que la muerte nos iguala; lo que nos diferencia es como vivimos la vida.