TOTS ELS DIES SÓN 8 DE MARÇ.

Artículo 36. 

"Los ciudadanos de uno y otro sexo, mayores de veintitrés años, tendrán los mismo derechos electorales conforme determinen las leyes”.

Constitución de 1931.

La lluita en favor de la igualtat de drets és tan vella com la Hipatia d'Alexandria. Però només fa cent anys que el 8 de març es concentren les atencions sobre els drets de la dona, que cal dir treballadora, perquè van tindre que morir més d'un centenar d'obreres, tancades el 1911 en una fàbrica de camises de Nova York, perquè així fora.

A Espanya, els moviments en favor de la igualtat de drets no van tindre especial transcendència fins a la plasmació pràctica de les seues reivindicacions durant la República, quan la Constitució de 1931 va dedicar els articles 25, 36, 40 i 43 per a reconeixer el vot, el divorci, la igualtat jurídica, o el dret d'accés a càrrecs i llocs de treball fins llavors reservats als homes. 

No és estrany, com recordàvem a l'abril de 2013, que la nostra veïna Blanca Viguer hissara la tricolor al balcó de l' ajuntament. Les dones d'aquell temps tenien motius per fer-ho.

Les Corts que van aprovar i redactar la Constitució de 1931 van ser triades per sufragi masculí el 28 de juny de 1931, i comptaven amb 470 diputats. Els socialistes amb 115 diputats, els radicals amb 94 i els radicals-socialistes amb 59, eren els principals grups d'una càmera en la qual s'assentaven representants de 25 partits polítics, la majoria de tendència progressista. Encara que l'esquerra era per definició republicana, no tots els republicans eren necessàriament d'esquerres. De la mateixa manera cal afirmar que ni totes les dones, ni totes les organitzacions que les agrupaven, eren partidàries de la igualtat de drets.

Al Quart d'aquells anys no hi ha constància documental d’una altra organització local femenina que no siga la que componien les dones dels homes del Sindicat Obrer Catòlic. Conegudes per "Las Margaritas”, la seua presidenta era Inés Guzmán Mateu. Segons Coll Ferrer a 1936 les organitzacions catòliques de Quart encara organitzaven actes i activitats: “Se daban conferencias de San Vicente de Paúl solo para mujeres". No crec que la tia Blanca assistira.

La rèplica del ministre Gallardón a l'oposició socialista, el setembre passat, afirmant que “hay que recordar lo que hicieron ustedes (...) en las Cortes constituyentes de 1931, cuando se opusieron a reconocer el voto a las mujeres”, intencionada o no, és una mentida històrica. La veritat és que els vots del grup parlamentari socialista van ser fonamentals perquè l'1 d'octubre de 1931, les Corts constituents aprovaren incloure el sufragi universal en la nova Constitució.

Les argumentacions sobre la influència de la dreta en el vot de les dones havien determinat l'oposició de republicans d'esquerra, i del mateix Partit Republicà Radical, al qual s'adscrivia Clara Campoamor. Van ser els vots de diputats d'algunes formacions de la dreta, de republicans aïllats, i de 83 socialistes, els que ho van aconseguir sumant 161 vots a favor, front els 121 en contra, i les 188 absències o abstencions.

No sabem que va votar la nostra veïna Blanca Viguer en les eleccions de 1933, que guanya la dreta. Però està clar que no va ser el vot femení, sinó la disparitat electoral de l'esquerra, el que va provocar l'inici de l'anomenat bienni negre.

Només nou dones van obtenir acta de diputat durant les tres legislatures de la II República, i cinc d'elles eren mestres de professió, però van ser moltes, més que mai abans, les que van assumir responsabilitats polítiques, sindicals o institucionals. 

A Quart, la comunista Asunción Borredá va ser la primera dona regidora .

DONES DE QUART (8 març 2014)

María Ros y Carmen Sanmartín (1958)

Cuenta Coll Ferrer que durante la II República “la sociedad que formaban los ciudadanos de la Derecha era muy cerrada; las jóvenes estaban muy vigiladas y muy coartadas en sus manifestaciones, no había espontaneidad y vivían ocultando siempre sus deseos; no se expansionaban ni podían expresarse con libertad, como lo hacían las muchachas del sector republicano”. Añade no obstante Coll Ferrer que esas jóvenes “al salir del templo el domingo por la tarde (…), a escondidas y guardándose en el pecho el crucifijo que llevaban colgando al exterior para manifestar y hacer ostentación del campo en el que militaban, subían al Centro Izquierda Republicana para bailar con los jóvenes”. 

Es evidente que el marco de libertades instaurado por la II República no obligaba a bailar; simplemente a poder hacerlo si así se deseaba. Pero parece también que son los convencimientos propios los que determinan el ejercicio de las libertades, y no sólo el marco legal en el que pueden ejercerse.

La democracia es un bien escaso en la Historia, y por eso la ausencia de libertades ha constituido históricamente la “tradición”, y todo el peso social que supone. La falta de igualdad entre géneros es sin duda una de las “tradiciones” más evidentes, y al mismo tiempo una de las más invisibles. 

A principios del siglo XX, en Quart de Poblet había poco más de una docena de empresas; entre ellas la llamada “Fábrica de la Seda”, situada en en la calle de la Vega, que generalmente ocupaba mujeres solteras. 

Según testimonio de Carmen Sanmartín (1928), que hasta contraer matrimonio a finales de los años 50 trabajó durante 14 años en la “fábrica de la seda”, cuando el dueño cedió por jubilación a su hijo la empresa, ésta se trasladó a la nave de la calle Marqués de Solferit. El encargado de la empresa que también era un hombre, en más de una ocasión, según recuerda la citada, reprimía las risas de las mujeres, que aunque cansadas, o ateridas por el frío, no perdían las alegrías propias de la juventud.

Pero según Cento Sancho “el quefers de les dones” eran en esos tiempos “les faenes de casa”, mientras que para los hombres era el trabajo asalariado o por cuenta propia. No se trataba de una simple división del trabajo entre sexos; era también un estado de dependencia para la mujer, que sin ingresos directos veía limitadas sus posibilidades individuales. 

La II República reconoció en su Constitución el derecho al voto de las mujeres, instaurando el verdadero sufragio universal, por primera vez reconocido en Australia (1902). Sin tradición democrática, sin el desarrollo político derivado del liberalismo triunfante en la llamada Primera Guerra Mundial, sin haberse producido una incorporación evidente de la mujer al trabajo asalariado, la España de 1931 legisló en favor de la igualdad, o al menos en contra de la discriminación legal, social y económica de la mujer. 

Eso lo veremos en una próxima entrega.

Mujeres de Quart

"Una de las ideas más absurdas que nos ha transmitido la época de la Ilustración, es la opinión de que en el origen de la sociedad la mujer fue esclava del hombre". 

La desigualdad entre géneros advertida por Engels en "El origen de la familia, de la propiedad privada y del Estado" no es una constante en la historia de nuestra especie. Es por tanto una injusticia antinatura, que según Engels tiene su origen en el derrocamiento del derecho materno, que convirtió a la mujer en "servidora, esclava de la lujuria o simple instrumento de reproducción". 

Fue seguramente la plena consolidación neolitica, con la acumulación de excedentes entendidos como riqueza individual, la que género la mayor parte de los estados de desigualdad social que hoy conocemos, entre ellos el establecido entre sexos. La historia de las mujeres de las clases desposeídas es la historia de una doble y superpuesta explotación: como mujeres y como trabajadoras en nuestro tiempo.

Parece lógico que viendo venir el 8 de marzo dediquemos unos pocos espacios a las razones históricas que explican esta injusticia humana, que más que celebrar, debemos combatir.

QUART TÉ HISTÒRIA

En poc més d'un any MEMÒRIA DE QUART ha publicat 25 articles sobre la història de l'espai del que formem part, referint persones nascudes o vingudes, veïnes en definitiva, de Quart de Poblet. S'ha pretès guiar un viatge a totes les èpoques de la Història. En una ocasió ho hem fet per l'Antiguitat, en tres per l'edat mitjana, en dos per l'època moderna, i la resta per l'edat contemporània, especialment pel segle XX i la II República.

Moltes persones ens han acompanyat en un trajecte de segles: Axus, una dona musulmana condemnada per adulteri, Asunción Borredá, la primera dona regidora, Vicente Liern, caigut sense causa durant la Guerra d'Espanya, la mestra Asunción Adelantado, depurada pel franquisme, el maquis Jacinto Martín, el membre de Terra LLiure Josep Antoni Villaescusa, l'alcalde Ramon Segarra, mort recentment, o Teresa Valldecabres, una persona comuna molt extraordinària. Hem visitat organitzacions com les Joventuts Socialistes Unificades o la Unió General de Treballadors, i el procés electoral que va proclamar a Quart la República. També els fets que durant la Guerra de Successió van acabar incendiant les cases, que segurament en temps dels romans van començar a aixecar aprofitant el pas d'un camí cap a ponent. Hem comptat quants érem des del segle XVII i comprovat que de vegades perdem la memòria (històrica). 

Aquest és un viatge sense pretensions acadèmiques, però veraç i rigorós, que no inventa res, que pretén ensenyar el que alguns ja hem vist, i, que fem pel simple plaer de viatjar, per entendre com hem arribat fins a aci. 

Viatgem junts, i ve tot aquell que vol vindre. És una història de les persones, de les més properes, de les més importants perquè són les que ens van precedir.