24 febrero 2017

Jo, alcalde.

Archivo General e Histórico de Defensa (Madrid)


Salvador Vila Vilar va ser alcalde de Quart de Poblet des de poc abans de proclamar-se la II República, fins a poc després del cop militar del 18 de juliol del 36. És un dels principals protagonistes de la nostra història contemporània local, i la seua trajectòria, personal i política, reflecteix el que va passar en els anys centrals del segle XX.

Va nàixer a Paterna en 1884 i es va establir amb la seua família, propietària d'una fàbrica de farina, al Quart de principis de la centúria. Es va casar en 1909 amb María Ferrer, veïna de València, i va ser pare de 8 fills. Va cursar estudis i des de jove va assumir la gerència de l'empresa familiar. Va morir a València el 1957, just unes hores abans de la tràgica riuada del Túria. Havia passat sis anys i mig empresonat pel règim franquista.

La primera referència política rellevant de Salvador Vila és de 1924, quan constituïx i presidix la "Unión Patriótica" local. És de suposar que per llavors ja comptava amb el suficient suport i relació amb el poder polític establert pel dictador Miguel Primo de Rivera, que a l'abril d'aquest mateix any havia creat "UP" per apuntalar socialment el règim, que, recolzat per Alfonso XIII, va ser instaurat després del cop d'estat de setembre de 1923, quan un Directori Militar va declarar l'estat de guerra, va suspendre la Constitució i dissoldre les Corts, de les que era membre el senador Joan Baptista Valldecabres Rodrigo, principal mentor polític de Salvador Vila. El protagonisme i complicitat política de tots dos s'escenifica sense embuts quan a l'abril de 1925 s'inaugura la línia de tramvia València-Quart, i tot i que és alcalde Mariano Sanmartín són Valldecabres i Vila qui dirigixen unes paraules al nombrós públic congregat. Va ser precisament després de la mort de Mariano Sanmartín en 1928 quan amb el suport de Valldecabres es va nomenar a Vila alcalde.

Quart de Poblet va experimentar entre 1920 i 1930 un creixement demogràfic del 20 per cent, passant dels 2644 habitants censats en 1920, a 3152 el 1930. Un creixement similar al de la comarca de l'Horta, superior al del conjunt del País Valencià i al d'Espanya. Aquest significatiu increment demogràfic de Quart i el seu entorn és un producte de l’arribada de mà d'obra, en el nostre cas atreta per les fàbriques de rajoles. Durant aquesta dècada en què Salvador Vila protagonitzava la seua primera etapa política, s'organitzaven a Quart associacions obreres i polítiques de signe molt diferent al pretès per la monarquia, i segurament per ell mateix.




És al final d'aquesta dècada quan es produeix un transcendent gir en la trajectòria política de Salvador Vila. Un que possiblement explica l'acarnissament que patirà de part dels seus antics coreligionaris després de la victòria franquista. La ruptura política de Valldecabres i Vila es manifesta a l'octubre de 1930, quan aquest últim li confessa la seua filiació republicana, que per a uns és raonada i sincera, i per a altres una reacció "despitada" per l'escàs suport rebut per satisfer les seues aspiracions polítiques. 

El ja republicà Salvador Vila, cap de llista de la coalició de republicans i socialistes, va resultar elegit alcalde de Quart de Poblet a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931. El vot dels homes majors de 25 anys, amb drets electorals restringits, li van atorgar a la seua candidatura 7 dels 11 regidors de la corporació. Des de la seua ruptura amb Valldecabres, l'adscripció partidista i política de Vila experimenta una evolució, que encara que significativa és molt comú entre el conglomerat de sensibilitats i posicions del republicanisme. Hi ha constància documental de la seua pertinença, primer al Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA), blasquista en el seu origen, i després a Izquierda Republicana, azañista. Però també hi ha de la seua presència a la candidatura (per a les eleccions de juny de 1931) del conservador partit Derecha Liberal Republicana d'Alcalá Zamora, que com ell, havia estat amb la monarquia i la dictadura.

Salvador Vila, sent fins i tot alcalde d’eixa monarquia, va liderar amb èxit la resistència al decret d'annexió de diverses localitats a la "Gran Valencia" que pretenia el Marquès de Sotelo; durant la República va ser protagonista en la inauguració de l'Aeroport i dels moviments a favor de l'autonomia valenciana. A nivell local se li atribueix la substancial millora de la xarxa i subministrament d'aigua potable, la projecció urbanística del passeig de l'actual Avinguda Sant Onofre o la construcció de l'Escorxador Municipal. També, sense dubte, la seua gestió pot ser objecte de controvèrsia, subjecta com està al temps en què es va produir.


Salvador Vila va presentar la seua dimissió de l'alcaldia a l'octubre de 1936, després del seu nomenament com a delegat del Govern a la Confederació Hidrogràfica, encara que va romandre com a tinent d'alcalde fins a la reorganització del consistori al febrer de 1937.

Després de la definitiva victòria franquista l'1 d'abril de 1939, va ser acusat de ser el responsable d'assassinats, desallotjaments, saquejos i incautacions, per persones amb les que en la seua primera etapa política havia segurament compartit partit i interessos. Una d'aquestes persones, a diferència d'ell, té dedicat carrer a Quart. En una de les fitxes obertes a Salvador Vila en l'anomenat "Fichero de Criminalidad" de l'exèrcit franquista s'apunta el seu principal pecat: ser "alcalde", “muy rojo", i "traidor".

Salvador Vila va ser sotmès a la farsa de la justícia militar, i amb l'absència habitual de garanties legals i processals, condemnat a trenta anys de presó en els judicis sumaríssims 2064-39 i 2730-40, que fins a ser indultat va complir a Sant Miquel dels Reis, Chinchilla i la Presó Central de Burgos. En paraules de Coll Ferrer: “Vivió (en Valencia) con su familia el resto de sus días después de haber obtenido la libertad, pues su señora e hijos tuvieron que salir de Quart en busca de trabajo y tranquilidad, ya que en el pueblo se les negaba ambas cosas debido a la persecución tenaz y solapada a que les sometieron las autoridades locales”.

La injustícia patida per Salvador Vila Vilar, com la de centenars de veïns de Quart, o milions d'espanyols, no es repara buscant culpables, sinó recuperant la seua memòria a través del coneixement d'una història que és la nostra, i que desconeguda i segurament deteriorada, esta esperant que anem a Madrid a salvar-la.









17 febrero 2017

¿HAY ALGUIEN AHÍ?


Ayer jueves 16 de febrero asistí a la novena reunión de la Comisión Municipal de Memoria Histórica. 

De la misma manera que en anteriores ocasiones publico mis consideraciones sobre lo tratado. Primeramente se informó de las diferentes acciones relacionadas con la MH realizadas por el ayuntamiento. Se trató después la decisión del Consejo Escolar del CEIP Villar Palasí de no modificar el nombre franquista de su centro, así como la falta de respuesta sobre la misma cuestión del CEIP Ramón Laporta. Cuestiones ambas que evidencian en mi opinión la precariedad de la Memoria Democrática que pretendemos construir. Se informó de la financiación obtenida de la Diputación, y de la participación de la Comisión en el ante proyecto de la ley de memoria valenciana.

No obstante, de la misma que en anteriores ocasiones he manifestado mi entusiasmo y satisfacción por el trabajo realizado, esta vez debo hacer constar cierta decepción por lo siguiente.
  1. Por el tiempo transcurrido desde la última reunión (06-07-16); por no disponer en ésta de orden del día; por la escasa atención de la propuesta de actividades que remití el 26-08-16  (y que hice pública en http://quartdepoblethistoria.blogspot.com.es/2016/10/proposta-per-al-arxiu-de-la-memoria-de.html).
  2. Por comprender que la CMMH, que fue creada por Acuerdo del Pleno de julio 2015, tenía por función fundamental lo relativo al cambio de nombre de las calles, y no aquello que vengo planteando con insistencia: la necesidad de construir en todos los ámbitos, por consenso, de manera permanente y participativa, una MEMORIA DEMOCRATICA.
  3. Por ser consciente de que cuando las instituciones no responden adecuadamente a inquietudes y convencimientos que considero innegables, más que culpables hay que buscar protagonistas activos. Debe ser la sociedad civil, organizada como grupo de interés, la protagonista. Así ha sido históricamente y así debe ser. El movimiento obrero mundial, el activismo por los derechos civiles norteamericano o las propias PAH españolas, son ejemplos de cómo la sociedad empuja a las instituciones, cuando en las siempre apretadas agendas se da prioridad a otras cuestiones de aparente mayor relevancia e importancia.


Personalmente, y si se me permite el símil, soy más de jugar, aunque sea en tercera regional, que de acudir al palco. Creo que la CMMH no tiene utilidad como órgano gestor, aunque sí como foro en el que hacer converger a la representación política y a los que pensamos que construyendo una memoria democrática estamos construyendo la propia democracia. Pero no es suficiente con ser informado, con poder opinar, con hablarlo. Mi idea inicial como miembro técnico de esta CMMH era participar activamente, proponer por escrito, ¡trabajar!. No pido lo que no puedo dar, ni nadie es más culpable que yo.