COL · LABORACIONS en LA VEU (2013-2016)





280813 VALENCIANS ASSASSINATS PELS NAZIS
100913 SI FRARES I CAPELLANS SABEREN, LA PALLISSA QUE ES VAN A PORTAR...
250913 UCRONIES DEL NOSTRE PAIS
081013 DRET DE GERMANIA
011113 L'ESQUERRA VALENCIANA DEL SEGLE PASSAT
301113 USOS I COSTUMS DE BON LLAURADOR
170114 ESTA ESCOLA ÈS MEUA
210814 ARQUEOLOGIA INDUSTRIAL VALENCIANA. MÀQUINES D'ESCRIURE
010816 HISTÒRIES DEL NOSTRE PAIS
020816 A PROPÒSIT DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA I LA SEUA GESTIÓ LOCAL
040816 MESTRE PENJAT PER FALTAR A MISSA



DIARI LA VEU 28 D'AGOST 2013
VALENCIANS ASSASSINATS PELS NAZIS
https://www.diarilaveu.com/veu/36021/mestre-penjat-per-faltar-a-missa

El segle passat va ser el segle de les masses, el de la producció en sèrie, el del consum, el dels mitjans de comunicació, el de la mort en massa. La Gran Guerra de 1914-1918 va establir una manera d'enfrontament bèl · lic en la què no importava que milions de soldats perderen la vida, lluitant per un centenar de metres. El segle XX va generar a més una manera extrema d'acció política, un moviment que tot i ser profundament reaccionari i conservador, afegia com a novetat aquest caràcter de masses, característic fins llavors de les organitzacions obreres, marxistes o anarquistes.

El feixisme va suposar una salvaguarda per a l'injust estat de les coses vigent, un recurs desesperat però no accidental, per a mantenir el mode de producció capitalista, qüestionat en el polític i en l'econòmic pel moviment obrer i els sectors més progressistes de les classes benestants. Els historiadors debaten sobre la catalogació dels diferents règims establerts en bona part d'Europa en el període d'entreguerres. Però el indubtable és que amb independència de les seves moltes peculiaritats, el feixisme, el nazisme i el que anomenarem primer franquisme, comparteixen una característica comuna: l'exaltació i exercici de la violència com a mode de fer política. Una manera que va acabar provocant la major tragèdia mai coneguda.

Cap judici humà pot justificar la maldat intrínseca del nazi-feixisme, ni negar la seva directa responsabilitat en un conflicte nominalment iniciat l'1 de setembre de 1939, però generat i consentit molt abans. No obstant això, els horrors d'aquell temps no van ser obra d'uns quants; Hitler, Mussolini o Franco van comptar amb una àmplia base social, amb organitzacions de masses que sostenien i executaven la seua inhumana ideologia. Per a la nostra desgràcia històrica el generalíssim va morir de vell, després de mutar la seua no bel · ligerància inicial en neutralitat, ser condemnat per l'ONU, i finalment perdonat pels interessos de la Guerra Freda.

Aquesta història explica el present, o almenys permet comprendre com és possible que encara hui es produïsquen i toleren apologies de la violència. Ni el criminal totalitarisme estalinista, ni la socorreguda apel · lació als anomenats "terrorismes" de qualsevol tipus, excusen salutacions i simbologies que van acompanyar moltes morts i sofriments.

El cop militar del 18 juliol 1936 va provocar un buit institucional, i en la zona republicana un clima revolucionari en el què milers de persones van ser assassinades per la seva significació política dretana. La gran majoria de les més de cinc mil persones assassinades durant els gairebé tres d'anys de guerra al País Valencià, ho van ser en els tres primers mesos del conflicte, en processos irregulars o en accions sense cobertura institucional. I la resta en un context sense parangó abans del 18 de juliol. Molts altres valencians, militars o civils, en nombre que no podem determinar, van perdre la vida al front, o a la rereguarda víctimes de bombardejos. I després de la victòria franquista, gairebé quatre mil cinc cents valencians van ser sentenciats i afusellats pel règim franquista.

Per als vençuts la guerra no va acabar amb el “parte” de la victòria. Els exiliats tampoc van escapar de la persecució i la mort que regnaba Espanya. Diversos centenars de milers de republicans van ser internats en camps francesos, dels quals molts van sortir enrolant-se en companyies de treball o unitats militars franceses. La derrota de França al juny de 1940 els va recloure primer a camps militars. Però aviat van ser deportats als camps d'extermini. Allí van coincidir amb resistents, opositors o simplement exiliats. Els nostres eren considerats apàtrides pel règim franquista, i per això els van etiquetar amb el triangle blau. És curiós que a qui mes se li ompli la boca parlant d'Espanya, menys es preocupa dels espanyols.

Centenars de valencians van ser presoners dels camps d'extermini nazis. La majoria d'ells van perdre la vida. Per si serveix d'alguna cosa cito els noms dels morts, de localitats de relativa actualitat:

Enrique Calabuig Buigues, Francisco Escribà Morán, José Ferrer, Jaume Ferrer Segura, i Francisco Prefasí Alberola, de Gandia.
Francisco Ten Campos i José Ten Campos, de Betera.
Ramon Amat Carol, Ricardo Chafer Daroca, Vicente Colomer Vila, José Francés Vidal i Rafael Perelló Tormo, de Xàtiva.
Antonio Moreno Ballester, Francisco Pérez Colomer i Vicente Soriano Giménez, de Canals.

No podem permetre oblidar el que ha passat.


......................................................................................................


DIARI LA VEU 10 SETEMBRE 2013
SI FRARES I CAPELLANS SABEREN, LA PALLISSA QUE ES VAN A PORTAR...
https://www.diarilaveu.com/veu/36035/si-frares-i-capellans-saberen-la-pallissa-que-es-van-a-portar

Durant la vesprada del dimarts 12 de maig de 1931 un miler de persones es concentrava davant de l'ajuntament de València. El diumenge anterior, dia 10, tres setmanes després de proclamar-se la II República, s'havien produït el primers disturbis i enfrontaments a Madrid, on es van assaltar i cremar edificis civils i religiosos. El dilluns dia 11, a la ciutat d’Alacant, setze convents patien la mateixa sort. També a Alcoi, Elda, la Vila Joiosa, el Campello, Orito, Biar, Sant Vicent, Benissa, Xàbia, Oriola y Onil, es van produir incidents i aldarulls.

A l’estat espanyol les primeres manifestacions contemporànies de violència anticlerical es troben al primer terç del segle XIX. En el context de les revolucions liberals i la resistència, en ocasions armada, dels partidaris de l'antic règim, cremar convents tenia, malgrat la seva desgraciada realitat, un component simbòlic. Pablo Iglesias diria que el veritable enemic del socialisme no era el clergat, sinó el capital, encara que el clericalisme fos un poderós aliat de les classes explotadores .

La desamortització i la breu experiència de la primera república no aconseguiren separar Església i Estat, i ja entrat el segon quart del segle XX encara es considerava delicte satiritzar als sacerdots. El 1931 les propietats de l'Església eren taxades en cinc-cents milions de pessetes de l'època; dels quasi 23 milions d' habitants, més de cent deu mil eren clergues. Només a la ciutat de València havia 56 convents .

Eixa vesprada del 12 de maig a València, el regidor republicà Vicent Alfaro intentava sense èxit aplacar els ànims, prometent que els edificis religiosos serien en breu escoles per al poble. Malgrat que el recent poder republicà estava organitzant grups de "guàrdies cívics", per a protegir edificis i persones, la multitud cridava "!Als convents, als convents¡". I aixi va ser. Van ser assaltats els edificis dels dominics, els caputxins, els carmelites, el col · legi de Sant Josep, la residència dels jesuïtes, el palau arquebisbal i molts altres llocs de culte o residencia. Va intervenir l'exèrcit, la Guàrdia Civil, bombers i l'anomenada "guàrdia cívica republicana", i segurament es van evitar mals molt pitjors. L'ajuntament va publicar cartells pregant es respectaren propietats i persones, i es custodiaren objectes i relíquies.

El diari blasquista "El Pueblo" va publicar l'escrit per Gregorio Marañon i José Ortega i Gasset :
"No hi ha un altre poble que l'organitzat. La multitud caòtica i informe no és democràcia, sinó carn consignada a tirania. Cremar, doncs, convents i esglésies no demostra ni veritable zel republicà, ni esperit d'avançada, sinó més aviat un fetitxisme primitiu o criminal, que porta el mateix a adorar les coses materials que a destruir-les.”

La Història va i ve. La propaganda franquista va insistir molt per a confondre laïcisme amb violència anticlerical, alhora que el nacional-catolicisme vertebrava bona part de la seua acció i discurs. Vicent Alfaro Moreno, Secretari General d'Esquerra Valenciana, va ser condemnat a mort pel franquisme. La Història va i ve perquè la mouen les persones, i per això un altre valencià, Vicent Enrique i Tarancón, membre de la alta jerarquia de l'Església, era rebut pels falangistes, en el enterrament de Carrero Blanco, al crit de "Tarancón al paredón". Aquells últims anys del franquisme molts capellans van acollir en els seus temples reunions clandestines. Pareixia que per fi Déu es posava de part de la democràcia, i al costat dels menys afavorits.

Cal insistir: la Història no es deté. Passats els anys les velles intencions clericals seguixen presents, però ara coincidixen amb les misèries i amargors que ja van patir els nostres en temps passats. En temps en els que es cremaven esglésies i assassinaven frares i capellans, no per ateisme, sinó per desesperació, la mateixa que ara patim.


......................................................................................................
 

DIARI LA VEU 25 DE SETEMBRE 2013
UCRONIES DEL NOSTRE PAIS
https://www.diarilaveu.com/veu/36048/ucronies-del-nostre-pais


El diumenge em vaig adormir llegint "Patria" de Robert Harris, i vaig tenir malsons en els què barrejava a la Merkel, “las Nuevas Generaciones” i la celebració pel 75 aniversari de Hitler. Em va despertar el "tritono" que anuncia l'arribada d'una videotrucada.

Pareix increïble i no se'l van a creure, però els puc assegurar que qui em cridava era un historiador del segle XXIII, demanant la meua col·laboració per a una enquesta de investigació. No entenc com és possible ni vull saber-ho. Crec que és perquè en el món virtual les lleis de la física són distintes, i com no hi ha espai físic el temps no passa. Li preguntaré a la meua filla de nou anys, que entén més de maquinetes, i ja els donaré detalls de com fer-ho. Encara que lleganyós em vaig prestar a respondre el qüestionari.
 
–Creu vostè, com va afirmar Fernand Braudel al segle XX, en la responsabilitat de l'entorn en la Història?
-Si.
–Creu vostè que esta terra és massa bona, i no ens ha ensenyat a lluitar pel que volem?
-Si
–Creu vostè que històricament parlant, als valencians sempre ens costa molt eixir de l'ou?
-Si

Després de vint capcioses preguntes em vaig atrevir a qüestionar jo pel futur, en realitat pel seu present. Em va comptar algunes anècdotes. Diu que al segle XXIII les velles creus de les entrades a València s'han substituït per estàtues del Tio Canya, que armat amb gaiato vigila que ningú mai mes siga denunciat per no parlar llengua de forasters.

O que junt amb la moixama incorrupta de Sant Vicent està soterrat el gran antropòleg Xavi Castillo. I que diuen que a la nit, quan ja no queda ningú a la catedral, se senten rialles de persones descollonant-se. Tot un misteri¡.

No va voler dir-me res sobre si al futur serem part o tot d'un estat federal o confederal, i si serem germans, cosins, o “primos”.
 
–Això depèn de vosaltres.
 
Per desgràcia em vaig quedar sense bateria i sense saber més del que ens espera.
 
Els diccionaris defineixen la ucronia com una reconstrucció històrica que dóna per suposats esdeveniments no succeïts, però que haurien pogut succeir. És divertit pensar que seria hui de nosaltres si el 1213 no haguérem perdut la batalla, i la fe, en Muret; si Al-Azraq no hagués mort a Alcoi i el lider agermanat Vicent Peris executat a València. Però quan s'acumulen les derrotes de poc serveix consolar-se en la ucronia.

Al 2015 tenim una nova oportunitat; segurament l'última que podem suportar perdre. Tenim dret a un dia de la victòria, encara que només siga un. Per l'amor de déu que ningú la cague, que mai se'l perdonarem.


......................................................................................................
 

DIARI LA VEU 8 D'OCTUBRE 2013.
DRET DE GERMANIA
https://www.diarilaveu.com/veu/36053/drets-de-germania

Vicent Peris va morir a València el dilluns 3 de març de 1522, atrinxerat amb un centenar de agermanats a sa casa del carrer del Fumeral (hui l'Avinguda del Baró de Càrcer). L'atac de cinc mil homes, que manava el marquès de Zenete, va acabar amb la vida del de Sogorb i de quinze dels seus seguidors. La resta va ser capturat, torturat i empresonat. En un temps en què els hòmens estaven privats de molts dels seus drets, i les dones encara mès, dotze valencianes van participar del acte final a la capital del regne: Isabel Navarro, Isabel Sants, Agnes de Sabater, Leonor Llopis, Yolant de Pérez, Jeronima de Bustamante, Leonor de Salcedo, Na Blanquina, Joana de Mestre Alonso, Beatriu Solanes, Joana Pujalt i Joana Peris, van compartir, ara sí en règim d’igualtat, els turments, la presó o la mort que el vencedors destinaven als vençuts. 

Vicent Peris va morir lluitant contra els enemics de sempre: nobles i senyors, mercaders, alt clergat, notaris, juristes i burgesos. Després de mort el seu cos va ser esquarterat, i el seu cap enviat al virrei, que el va manar exposar a la Porta de Sant Vicent (hui Plaça de Sant Agustí), el lloc on el simbòlic es dóna cita llavors i ara.

Tot va començar en l'estiu de 1519 quan l'amenaça de pesta va provocar la fugida de València d'autoritats i classes dirigents. La manca de forment i l'amenaça d'incursions corsàries van afegir incertesa, animant les queixes per l'augment de preus, la mala administració municipal, la corrupció, les discriminacions en la justícia o els privilegis de la noblesa. Va ser l'absència de govern la que va establir un nou poder polític, i poc després una espiral d'acció-reacció que acabaria contagiant a bona part del regne, i altres localitats de la Corona d' Aragó.

Va ser el 12 de juny 1520 quan a la Porta de Sant Vicent es va hissar la bandera de guerra contra el virrei i els nobles. Però una vegada més s'enfrontaven dos exèrcits de naturalesa molt diferent. El agermanat, moltes vegades dividit, sense cavalleria i escàs de recursos, només va obtenir una gran victòria a Gandia, al juliol de 1521, quan dirigit pel velluter Vicent Peris va derrotar a les tropes del virrei, compostes per dos mil infants i cinc-cents genets. Vicent Peris va tornar a València a setembre de 1521, quan la derrota a Oriola decantava la guerra en contra. Ho va fer solemnement, vestit amb una casaca de ras blanc i groc, pretenent sense èxit evitar el desencís, o la traïció, de la capital del Regne.

Les Germanies són considerades una de les primeres revolucions modernes; una manifestació de la resistència contra la uniformitat absolutista. I molt més, atès el que representa Vicent Peris, que superant les reivindicacions sobre el marc professional gremial, o la pròpia administració municipal, va lluitar per un canvi en l'estructura socioeconòmica, oposant-se a la ingerència del capital mercantil, l'especulació o la subordinació a l'escalada censalista. LLauradors, artesans, frares i alguns estrangers (gascons, francesos i navarresos) van ser el seu principal suport.

Les Germanies van ser derrotades per la força de les armes, per l'asfíxia a què van ser sotmeses pels poders econòmics, i per la deserció dels que no van voler anar tan lluny. La seua memòria va quedar com a referent del dret de rebel · lió contra l'exercici il · legítim de la política.

Hui es bon dia per manifestar el nostre dret de germania.

......................................................................................................

DIARI LA VEU 1 DE NOVEMBRE 2013
L'ESQUERRA VALENCIANA DEL SEGLE PASSAT
https://www.diarilaveu.com/veu/36061/lesquerra-valenciana-del-segle-passat

La història del valencianisme polític en democràcia és necessàriament breu, i per a alguns, irrellevant. Però la voluntat i el compromís de moltes persones amb el seu país, el nostre, està present, i això és innegable. Quasi huitanta anys després val la pena recordar que va haver un temps passat en què el valencianisme d'esquerra va estar organitzat.
 
El partit Esquerra Valenciana (EV) va ser fundat al juliol de 1934. Se'l considera una escissió esquerrana del republicanisme blasquista, i al costat del Partit Valencianista d'Esquerra (PVE), la representació més significativa del valencianisme progressista durant la II República. Els principals dirigents de la formació, que optimista declarava comptar amb deu mil afiliats a la fi de 1936, van ser Vicent Marco Miranda i Vicent Alfaro Moreno.
 
Esquerra Valenciana disposava de centres polítics i militància a València, Albaida, Puçol, Benetússer, Sallent, Sumacàrcer, Simat de la Valldigna, Bétera, Sollana, Mislata, Silla, Burjassot, Alzira, Figueroles, Sedaví, Canals, El Puig, Benaguasil, Albalat de la Ribera i Castelló de la Ribera. I amb la incorporació de l'Esquerra Republicana del País Valencià que liderava Gaieta Huguet Segarra, també la va tindre a Castelló de la Plana, Borriana, Artana, Torreblanca, Villamalur, Pina, Benicarló, Vilafames i Ain.
 
Esquerra Valenciana va ser impulsora de les candidatures a València del Front Popular, en les eleccions de febrer de 1936, en les què Vicent Marco Miranda, president del partit, va obtenir acta de diputat. Vicent Alfaro, secretari general del partit, havia sigut alcalde de la ciutat de València entre octubre de 1931 i juny de 1932.
Esquerra Valenciana va mantenir relacions i contactes amb la Izquierda Republicana de Azaña, però també i en un altre ordre amb Esquerra Republicana de Catalunya i Estat Català. Els seus membres que sovint assistien a mítings de la formació, eren sempre aclamats.
 
La pretesa confluència de EV amb el Partit Valencianista d'Esquerres no va ser finalment possible, encara que es compartira l'aspiració de crear una força similar a la d'ERC a Catalunya, i es mantingueren contactes i converses formals per a tal fi, constituint fins i tot un Comitè d'Enllaç entre les  formacions, i produir-se un transvasament de militància del PVE a EV a finals de 1937, amb Alfred Bosch al cap. L'entrada en l'òrbita del Partit Comunista del PVE va entorpir segurament la confluència.
 
Esquerra Valenciana va mantenir en major mesura la seua independència política, la seua vocació nacionalista, i la seua aposta pel reformisme social des del liberalisme polític. L'obtenció d'un Estatut d'Autonomia, per al que va redactar un avantprojecte, es considerava per EV una fase transitòria cap a una Confederació de Repúbliques Ibèriques, incloent Portugal, en la què amb Catalunya i Balears es mantindria una especial relació lingüística i “espiritual”.
 
Les circumstàncies de la guerra provocada pel cop d'estat de juliol de 1936 van mediatitzar sens dubte el desenvolupament polític del valencianisme polític, i la vida de les persones que el sustentaven.
 
Vicent Alfaro Moreno va ser detingut al finalitzar la guerra, i condemnat a mort. Commutada la pena va ser excarcerat i es va exiliar a Suïssa, on va morir en 1974.
Vicent Marco Miranda va romandre ocult a Borriana i a València, on va morir en 1946.
Gaetà Huguet Segarra es va exiliar el 1939, a Marsella. Va morir el 1959.
Alfred Bosch Morata es va exiliar el 1939 a França, on va ser internat en camps de concentració. Es va exiliar finalment a Mèxic, on va morir en 1952.
 
El 2015 l'esquerra valencianista pot obtindre la major representació de la seua història. I així serà si preval la causa comuna que perseguien els nostres germans d'aquells temps.

......................................................................................................
 

DIARI LA VEU 30 NOVEMBRE 2013
USOS I COSTUMS DE BON LLAURADOR
https://www.diarilaveu.com/veu/36063/usos-i-constums-de-bon-llaurador

El tio Barret va fer justícia tallant-li el coll a “Don Salvador”, l'especulador propietari que l’havia tret de sa casa i de la seua manera de viure. L'arma que va emprar el tio Barret era per descomptat una corbella: ferramenta consubstancial de l'horta, la terra que encara que mai va ser seua havien treballat els seus avantpassats durant centenars d'anys. La Guàrdia Civil va detindre el tio Barret, i l'autoritat ho va condemnar a mort.

Però com explica Blasco Ibañez, Barret havia sigut sempre dels dòcils, votant el que ordenava el cacic i obeint passivament al que manava, i el van indultar. El personatge de La Barraca va morir al pocs anys en presidi, i les seues filles es van haver de ficar putes.

En aquell temps que narra Blasco, a finals del segle XIX, l'horta de València existia i estava present. El 1900 tres de cada quatre valencians eren analfabets, i set de cada deu treballaven el sector primari. I existia una ètica poderosa i justa, que impedia treballar la terra del tio Barret, que abandonada, i segons explica Blasco, era un monument que proclamava el miracle de la solidaritat de la misèria contra les lleis i la riquesa dels què són senyors sense treballar ni suar.

Els hereus de Don Salvador van pretendre eixir-se amb la seua contractant xurros, persones ignorants de la llei no escrita que maleïa traure profit d’aquella terra. Però sobrava una xicoteta i amigable explicació per a convéncer-los de que abandonaren l’ocupació, perquè la causa dels desheretats, és la causa dels desheretats del món. Segurament per això els hereus del Don Salvador van fer desaparéixer l'horta, per a doblegar la dignididad que en ella hi havia.
Diuen que set vegades, set, va fer cua el tio Canya, per no saber expressar-se en llengua de forasters. Però cinc vegades, cinc, xurros i nadius van votar a favor dels hereus de Don Salvador. A finals del segle XX i principis del XXI, almenys dos de cada quatre valencians pareixien analfabets, o se'l feien. I per això va desaparèixer l'horta, la indústria, la banca, l'educació, la sanitat, la ràdio i televisió públiques, i el mateix autogovern.

En La Barraca punt zero que hui vivim els descendents del tio Barret som cruelment desnonats del nostre treball, de la nostra casa, de tot el que ens és propi, i és de tots.

Però que estiguen alerta els hereus de Don Salvador, no els passe el que als japonesos després d'atacar Pearl Harbour el 1941, i hagen de dir el que Yamamoto: "Crec que no hem fet més que despertar un gegant adormit".

Comencem per tallar-los el coll electoral, i posem-nos després a desbrossar i eliminar les males herbes, a emblanquinar la barraca i el corral.

Aquesta horta és la nostra, i no ens la tornaran a furtar.

......................................................................................................
 

DIARI LA VEU 17 DE GENER 2014
ESTA ESCOLA ÉS MEUA
https://www.diarilaveu.com/veu/36071/esta-escola-es-meua

Ambientada a l'Europa ocupada pels alemanys, la pel · lícula "This land is mine" de Jean Renoir (1943) situa en una aula de primària l'última trinxera per defendre  drets elementals. Cal recordar que en aquest temps gran part d'Europa estava sotmesa al poder i a la mentida del nazi feixisme, que comptava amb la col · laboració, o almenys la passivitat, de molts dels sotmesos.

"Tots som culpables per fer possible l'ocupació". Així ho observa Albert Lory (Charles Laughton) quan jutjat per un crim que no ha comès, s'atreveix a més a confessar el seu amor per la companya mestra Louis Martin (Mauren O'Hara).

És després de l'afusellament del director de l'escola, el professor Sorel, quan el poregós Lory comprèn que "la veritat no pot existir durant una ocupació, perquè és molt perillosa". Per això decideix llegir als seus alumnes una de les veritats més innegables: la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà" de 1789. I ho fa fins a ser detingut per els soldats alemanys, a la mateixa escola en què per imperatiu legal s'arrancava pàgines dels llibres.
 
La victòria dels aliats va reanimar la vella declaració, però la derrota de l'Eix no va provocar a Espanya els efectes esperats. La guerra freda, i l'interessat oblit del "Eisenhower" (nom utilitzat genialment per Pascual Maragall per nomenar l'Alzheimer) van permetre a Franco morir de vell, i als seus hereus sobreviure políticament.

Quan es va proclamar la II República a Espanya hi havia poc més de trenta mil escoles, i faltaven quasi el mateix nombre. Els més de trenta-sis mil ensenyants... passaven més fam que un mestre d'escola, en una Espanya on una de cada tres persones era totalment analfabeta. La II República no es va plantejar reformar el sistema educatiu fins llavors vigent: simplement havia de crear-lo. La República va fer més per l'educació que tot el regnat d'Alfons XIII. Tot i que el cop d'estat i la guerra retallaren el projecte educatiu, almenys en l'ensenyament de primària es va poder legislar, i en ocasions aplicar reformes, per reduir l'analfabetisme, universalitzar l'escolarització gratuïta, reorganitzar els continguts, regular l'ús de llengües diferents del castellà, implantar la coeducació o suprimir l'ensenyament de la doctrina catòlica.
 
A l'altra banda de la trinxera, la marca “Espanya” del nazi feixisme es conformava amb retrotraure qualsevol renovació pedagògica, i revertir els esforços per a la instrucció pública fins a dos simples i terribles conceptes: religió i pàtria. El suport a l'ensenyament privat, la supeditació i discriminació de la dona, la supressió de la coeducació, els exàmens "patriòtics" per afectes al règim, i en definitiva el deteriorament intencionat de l'ensenyament públic, eren part de l'escola que pretenia el règim, i que hui els seus hereus tornen a exhibir sense cap rubor.

El franquisme va assentar el seu poder utilitzant la violència de manera sistemàtica i massiva. Al País Valencià més de sis mil persones van perdre la vida per la repressió oficial i institucional del franquisme, de les quals més d'una trentena eren mestres o professors. A més, pràcticament la totalitat dels mestres en exercici durant la II República van ser sotmesos a expedients de depuració, en els que fins els més afectes al règim van haver de presentar avals i declaracions jurades.
 
Persones tan dignes com Louise Martin, van resistir durant moltes dècades contra els que negaven la veritat, arrancaven pàgines dels llibres, i afusellaven. Ho van fer perquè l'escola era un espai en què els seus somnis individuals i col · lectius es feien realitat.

El dia de l'alliberament està prop. Els ocupants i els seus col · laboradors seran desallotjats. Les diferents forces que componen la resistència haurien d'acordar públicament quina escola és la nostra.

......................................................................................................

DIARI LA VEU 21 D'AGOST 2014
ARQUEOLOGIA INDUSTRIAL VALENCIANA. MÀQUINES D'ESCRIURE
https://www.diarilaveu.com/veu/36075/arqueologia-industrial-valenciana-maquines-descriure


"Talleres Alonso S.L" és el nom d'una empresa fabricant de màquines d'escriure. Tenia el seu domicili al número 174 de l'avinguda Peris i Valero de València; la mateixa ciutat en què "Talleres Ferrer y Toledo" havia fabricat a partir de 1913 els diferents models de la "Victòria", la primera a Espanya a utilitzar el sistema frontal de tecles, acceptat poc després com a estàndard mundial.

Durant el segle XX diverses empreses van produir i comercialitzar màquines d'escriure a Espanya. A més de l'omnipresent "Hispano Olivetti" radicada a Barcelona des de 1929, i de matriu italiana, abans dels anys 40 es té constància de dos empreses a la capital catalana: la que fabricava l'anomenada "Iberia", i la companyia "La Ràpida ", adquirida per la factoria italiana que va arribar a ser la de major producció del món.
 
Les dificultats econòmiques derivades de la postguerra i l'autarquia franquista van permetre l'existència de diversos fabricants, i l'èxit d'algun model amb l'anacrònic disseny tipus "índex", com l'anomenada "Hogar", fabricada a la localitat de Calp des de finals de la dècada dels 40, al taller de Matias Pastor, i amb disseny de Genaro Calatayud. Amb el "assequible" preu de 100 pessetes,  i podent-se adquirir per correu, es van comercialitzar un total de dos mil unitats entre 1947 i 1961.

A partir de 1947 es fabricaria a Eibar la "Patria", i en dates segurament similars la "Remer" a Barcelona.
El 1945 "Talleres Alonso SL" de València va llançar el model "Regia". Va ser la primera de les màquines d'escriure produïdes per aquesta empresa, que posteriorment va dissenyar i comercialitzar els models "Talbos", "Andina" i "Junior".
De la "Regia" la publicitat de l'època deia que era:

“La máquina portable de calidad que tiene todas las ventajas de solidez y rendimiento de las grandes máquinas de oficina”.
 
Portabilitat que malgrat el seu considerable pes es referia generosament de la següent manera:
 
“Máquinas de escribir REGIA. Primera máquina portátil fabricada en España. Agencias en todas las capitales de España”.
 
"Talleres Alonso S.L" va registrar el 1961 juntament amb Francisco Luna Sandoval una patent d'invenció.
En la immediata postguerra i continuant la tendència iniciada a principis del segle XX, la rellevància del sector industrial a València, encara que en menor mesura que a Catalunya i al País Basc, era comparativament més gran que a la resta d'Espanya. València només era superada en producció de màquines d'escriure pel gegant "Hispano-Olivetti" de Barcelona.

La "Regia" és un producte auster i eficaç, propi del seu temps, que seguia funcionant quan més de mig segle després la vaig adquirir a un particular per 20 euros. Es tracta segurament d'un exemplar reconstruït, que té les tecles de majúscules diferents a les originals, i disposa a més d'un carro sobredimensionat. Encara conserva el trist color d'aquells anys en què el règim franquista era aïllat per la seua col · laboració amb el nazi-feixisme.

La "Regia" va ser en certa manera bestreta del desenvolupisme posterior, consentit pels EUA quan ja importava més el nou oponent soviètic que el vell enemic nazi. Es fabricava precisament en un dels pols de creixement econòmic, que hui, com les màquines d'escriure, ha perdut gran part del seu valor d'ús.

La "Regia" és part de la nostra cultural material i evidencia el dinamisme d'un sector industrial, que malgrat les greus distorsions del sistema polític i econòmic franquista, assenyalava una via ara inexplicablement abandonada en favor de sectors terciaris i activitats especulatives, amb el beneplàcit, quan no promoció, de la política que ha governat l'últim quart de segle valencià.

......................................................................................................
 

DIARI LA VEU 1 D'AGOST 2016
HISTÒRIES DEL NOSTRE PAIS
https://www.diarilaveu.com/veu/36019/histories-del-nostre-pais

A poqueta nit del 16 de desembre de 1705, en plena Guerra de Successió, arribava a València el triomfant exèrcit de Joan Baptista Basset. Armats de pals d'aixada i calçant espardenyes, els soldats del militar austracista van ser rebuts amb gran entusiasme en la Porta de Sant Vicent; aclamats per els de la seua mateixa classe: pel poble. La tossudesa de la Història i dels valencians persistix a fer d'eixe espai, hui Plaça de Sant Agustí, lloc de concentracions.

Aquell hivern de 1705 estàvem en guerra contra els Borbons, i contra els seus senyors castellans, o millor dit, contra els senyors, foren d'on foren. Perquè al nostre país, a diferència del dels nostres cosins germans, les elits econòmiques mai han estat del nostre costat per a defendre esta terra que ens dóna de menjar.
 
Aquell hivern va ser l'última vegada que ens varem jugar el futur com a poble; l'última vegada que varem celebrar una desfilada de la victòria. Eixa nit del 16 de desembre de 1705, els bruts llauradors van ser rebuts solemnement per les autoritats de la ciutat, que van oferir les símbòliques claus a Basset i al coronel Nebot. Estaven els Jurats i el Justícia Civil, i un comte i un marqués. Hi havia un regiment de cavalleria i dos companyies de Xàtiva, també a cavall. I una enorme massa desordenada de llauradors, armats cadascun amb el que podia, molts d'ells descalços.
Ací estàvem nosaltres. Per això es van dictar lleis i normes contra la injustícia d'aquell estat de coses. Per això també es va celebrar la victòria il·luminant la nit amb fogueres i torxes. Les dones eixien als carrers lluint llaços grocs; fins i tot els hòmens ho van fer sobre els seus negres trages; inclús frares i capellans pobres van adornar les seues sotanes amb eixe color. Diuen que es van cremar els llits perquè el foc no cessés. L'ocasió ho mereixia.
 
L'exèrcit del poble de Basset venia engreixant les seues files i la seua transcendència social des del desembarcament de Dénia. Reclutava els ecos antisenyorials de la Segona Germania, i representava pel simple fet d'armar-se, el reconeixement de drets, d'igualtat i llibertat, que només ostentaven les classes dominants. El Govern Basset va eliminar gran part de les càrregues i imposicions feudals. Per això va ser rebut al crit de "¡Visca Basset abans que Carles tercer¡". Per això Basset va ser empresonat pel rei a qui segons protocol servia.

El que seguix en esta història és ben conegut, però després de Basset, ja havíem perdut.
Les històries del nostre país contesten el que preguntaven Paco Muñoz i Toni Mestre: “Què ens ha passat, valencians?".

......................................................................................................
 
 
DIARI LA VEU 2 D'AGOST 2016
A PROPÒSIT DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA I LA SEUA GESTIÓ LOCAL
https://www.diarilaveu.com/veu/36079/a-proposit-de-la-memoria-historica-i-la-seua-gestio-local

L'estat de les coses de la Memòria Històrica, un actiu social de notòria actualitat i transcendència, és lògicament producte de la història política espanyola. Tants anys després del cop d'estat del 18 de juliol, de la victòria nazi-feixista a Espanya, de la derrota nazi-feixista a Europa, d'aprovar-se la Constitució de 1978, i la Llei de 2007, el procés de deconstrucció de la MH franquista seguix avançant malgrat les resistències de certs sectors polítics i ideològics, gràcies a les espentes de la societat civil i la voluntat d'institucions governades per forces progressistes. El particular procés de transició política va determinar la manera de gestionar esta funció social de la història que anomenem memòria històrica, que en lògica correspondència amb el procés polític tampoc es va manifestar com a ruptura.
 
L'anàlisi que pretenc es circumscriu a l'àmbit local, per ser l'espai que pot assenyalar les diferències entre models i resultats, i indicar el camí per construir una memòria democràtica d'acord amb el règim polític i social que propugnem. Durant l'anomenada "Transició" es van eliminar els elements més significatius dels aparells propagandístics imposats pel franquisme. Van ser les primeres corporacions locals democràtiques, la majoria d'esquerres, les que van assumir l'eliminació o substitució d'aquesta simbologia nascuda com a feixista i reconvertida com a nacional-catòlica. Quart de Poblet servix d'exemple del que dic: la plaça “del Caudillo” va passar a denominar-se del “País Valencià” i l'avinguda “José Antonio” com “l'Antic Regne de València”; es va retirar la “Cruz de Caídos” de l'església parroquial i es va abandonar l'existent a la carretera perimetral de l'Aeroport. El ministeri de Defensa, l'exèrcit espanyol al cap i a la fi, va mantindre l'escut franquista de l'Hospital militar.
 
L'empenta de la ciutadania en favor d'una Memòria democràtica es va manifestar a Quart, i en molts altres àmbits locals, mitjançant estudis publicats pel propi ajuntament, que tractant la història contemporània o fins i tot analitzant de manera específica la qüestió, evidenciaven l'existència d'un discurs diferent al que va imposar el franquisme. Malgrat les crítiques, la llei de 2007 del govern Zapatero va posicionar en el marc orgànic de l'Estat les iniciatives ciutadanes i institucionals que fins llavors es venien plantejant i desenvolupant. L'agrupació local del PSPV de Quart de Poblet va organitzar un homenatge en 2008 als veïns afusellats pel franquisme a Paterna; l'ajuntament va editar un CD amb fotografies d'època commemorant la proclamació de la II República; es van seguir editant estudis històrics locals i finalment es va aconseguir la retirada de l'escut franquista de l'hospital militar sent ministra de Defensa Carme Chacón. Finalitzant el mandat de l'anterior corporació municipal es van localitzar i retirar les plaques franquistes del “Ministerio de la Vivienda”.
 
Ha sigut la corporació i el govern local triat en les eleccions municipals de 2015 qui ha impulsat en major mesura un model de gestió de la memòria que considere digne de menció.
 
Al Ple del 28 de juliol de 2015 el grup municipal socialista va presentar una moció amb l'objecte de substituir la referència de personalitats franquistes que seguien donant nom a alguns carrers de la localitat. La moció del PSPV va ser completada assumint esmenes del grup de "Sí se Puede" i les consideracions de “Compromís”, i es va obtenir una condició que considere fonamental: la unanimitat producte del consens de tots els grups polítics amb representació  a l'Ajuntament (PSPV, PP, Compromís, Sí se Puede i Ciudadanos).
 
Unanimitat imprescindible per desallotjar de la societat la disputa partidista d'una qüestió, la Memòria Històrica, que ha d'adquirir la categoria de qüestió d'estat, en un Estat social i de dret, necessitat de paradigmes de pensament democràtics. L'acceptació pel grup que amb majoria absoluta conforma l'equip de govern local de les aportacions de l'oposició han completat substancialment els objectius de la moció original. El reconeixement a la participació ciutadana, la creació d'una Comissió Municipal i la voluntat de crear un arxiu local de la Memòria són ara elements fonamentals de la moció.
 
La referida Comissió Municipal, presidida per l'alcaldia, amb representació de tots els grups polítics i amb l'assistència de 6 assessors tècnics, ha desenvolupat accions significatives, elaborant un informe sobre els noms susceptibles de substitució per la seua significació franquista, proposant els nous noms que a més foren propis de dona o relatius al gènere, reservant dos per recuperar la toponímia històrica local, dedicant a la web municipal un espai propi per a la Memòria, divulgant el seu sentit i necessitat en dos actes públics protagonitzats per la part tècnica de la Comissió Municipal, organitzant un procés de participació ciutadana per a l'elecció de 8 noms dels 24 finalment proposats per la Comissió, o acordant l'assignació dels noms elegits als carrers a canviar de nom.

A més, i per unanimitat en el Ple del 20 de juliol de 2016, atenent la proposta realitzada en el marc de la Comissió, es va condemnar el cop d'estat del 18 de juliol de 1936.
 
El model de gestió de la Memòria Històrica a Quart de Poblet ha utilitzat el consens partidista, la voluntat institucional, l'assessorament tècnic, la transparència, la divulgació i pedagogia política, la participació i implicació ciutadana. Tot és susceptible de millora, però sense dubte el que s'ha fet, i la futura llei valenciana de Memòria Històrica, és el camí.

......................................................................................................


DIARI LA VEU 4 D'AGOST 2016
MESTRE PENJAT PER FALTAR A MISSA
https://www.diarilaveu.com/veu/36021/mestre-penjat-per-faltar-a-missa

Ripoll va arribar seré i sense immutar-se al peu del patíbul. Allí se li va acostar un sacerdot i li va dir "Encara és temps per a salvar el teu cos i la teua ànima". Ripoll va contestar: "Que es complisca la sentencia". (...) Un públic nombrosíssim presenciava la terrible escena. La immensa majoria fanàtics, que gaudien de l'espectacle.
 
En 1934 l'ajuntament republicà de València publicava "El maestro Ripoll"; unes poques pagines dedicades a la memòria de l'últim ajusticiat per la Inquisició en el món. Havien passat més de cent anys des que en 1824 s'iniciara el procés per heretgia contra Gaietà Ramon Miquel Ripoll Pla, nascut en Solsona en 1778, fill de Teresa i de Miquel, que era mestre a Russafa des de feia un any, i que va ser penjat a València un dilluns 31 de juliol de 1826, quan tenia 48 anys.
 
Gaietà Ripoll va ser acusat d'heretgia per motius tan espuris com els que habitualment es venien utilitzant des de l'edat mitjana. La religió continuava sent a principis de la nostra edat contemporània el millor i major instrument de poder i control social. Però la condemna de Ripoll va ser la ultima gota per a un caldo que alimentària moltes fúries anticlericals, i de les que ja parlarem.
 
Un vell llibre imprés en 1870, la "Historia General de la Inquisición" de Léonard Gallois, conté les olors necessàries per a viatjar al segle XIX, encara que la primera activitat inquisitorial a València es produïra a principis del segle XIV, quan en època de Jaume II es va perseguir als begards.

Segons Gallois, entre 1481 i 1808, es van cremar a Espanya 34.658 heretges. Fora quin fora el nombre de víctimes, la Inquisició espanyola va ser abolida en 1834, regnant Isabel II, encara que les Corts de Cadis ja ho havien fet en 1812. Però el 31 de juliol de 1826 governava a Espanya el el traïdor Ferran VII, encabotat a restaurar el més ranci absolutisme, encara que fora per la gràcia de Déu, i mes que res, gràcies a la intervenció estrangera.
 
En 1824 el mestre Ripoll va ser delatat per portar un any exercint el seu magisteri sense haver sentit missa. Requerits altres testimonis, i comprovada la seua falta d'ortodòxia religiosa i estètica, es va ordenar la seua captura i la confiscació dels seus béns. Va ser empresonat, incomunicat i torturat durant dos anys, en la presó de Sant Narcís, al costat de l'actual edifici de Les Corts, per a finalment ser condemnat a la forca per heretge pertinaç.
 
Ripoll va ser executat en l'antiga plaça del Mercat, després de ser conduït en un burro, i vestit amb una sotana negra, pels carrers de Serrans, Sant Bartomeu, Cavallers, Tros-Alt i Bossería. S’explica que el seu cadàver va ser llançat al riu dins d'un tonell, fins que els membres d'un orde religiós el van arreplegar. Les últimes investigacions afirmen que va ser soterrat en la part exterior del cementeri general, encara que no hi ha cap rastre d'això. El responsable de la seua sentència de mort, Simón López García, està en canvi solemnement sepultat en la capella que Sant Josep té reservada en la catedral. El seu honor, no obstant això, és ser veí d'etern repòs de l'arquebisbe Agustín García Gascó. Déu els cria...
 
“El dia 31 de juliol (...) es va consumar a València l'últim crim de la Inquisició, i creiem oportú mantindre viu en el poble el record d'aquell martiri" proclama el text editat en 1934.
 
La memòria del mestre Ripoll ha inspirat la novel·la titulada "Inquisitio" del també republicà i català Alfred Bosch. I sens dubte seguix viva per a una part significativa de la societat valenciana, com l'Associació Valenciana d´Ateus i Lliurepensadors (AVALL), que ha produït el documental "Cayetano Ripoll i l'Església valenciana. L'última víctima mortal de la Inquisición".

Tempus fugit: Quasi dos-cents anys després que el mestre Ripoll fora penjat, continuem advocant per un Estat laic: pel dret individual a professar, o no, un determinat crec en déu.


......................................................................................................